PRÒLEG

El que més sorprèn d’aquests viatgers és, sens dubte, que són uns descobridors, uns veritables descobridors. Sempre, però, el que cal preguntar en aquest cas és: què cerquen i per què ho cerquen? En definitiva, aquests descobridors ocuparien en una teoria dels descobriments un capítol completament a part.
Assagem unes línies d’aquest possible enfocament sobre els descobridors romàntics
i postromàntics del sud europeu. Hauríem de parlar, en primer lloc, de llur origen i de llurs
sensibilitats i objectius. No solen buscar pas, certament, ni un domini polític ni una
preponderància cultural. Tampoc, un profit econòmic.
El que volen descobrir la majoria d’ells és tan sols uns ambients o uns paratges;
també uns grups humans amb trets característics —en direm «típics»— en llurs modes de
vida i costums. Tot això per delir-se, convivint i observant. Aquesta actitud i aquesta
sensibilitat majoritària d’aquests curiosos practicants de viatges obligaria, és clar, a
desenvolupar tota una teoria al voltant dels «viatjadors» postromàntics. No són pas uns
«viatgers» qualssevols; no són tampoc, de cap manera, uns «viatjants», que precisament
llavors, amb el desplegament de la indústria i el comerç, comencen també a donar senyals
de vida. Ells, els nostres viatjadors, viatgen amb un gust i uns objectius ben propis.
Com a mòbil solen tenir, en primer lloc, la cerca d’uns paratges peculiars. Hom
busca, en efecte, uns trets que donin al paisatge una singularitat ben acusada. Amb aquest
enfocament podríem parlar de tota una teoria del pintoresquisme. La vall, el bosc, la cala,
el cim, el racó del camí, però també la casa, el carrer, el poble, l’actitud de la gent, el vestit
i la festa són interessants, dignes de ser observats i servats, percebuts i gustats.
 E n   e l   f o n s   h o m   d e u   p e n s a r   — i   d ’ a q u í   e l s   m o t s   « p i n t o r e s c »   i
«pintoresquisme»— que bé valdria la pena conservar-ne la imatge, en línies i colors, dins
un requadre, mantenir-la amb intents de perennitat en forma de pintura.
L’altre mòbil d’aquests viatjadors curiosos deu ser la cerca de paratges i costums
ben diferents de l’ambient que normalment els envolta, del qual potser el que volen fer és
fugir-ne. Llavors una teoria referent a llurs viatges es mou dins l’eix de l’exotisme. Per a
ells, provinents d’una Europa septentrional, les terres de la Mediterrània —sud europeu,
illes, nord africà— constitueixen un món aliè, on els aspectes impensables i sorprenents
apareixen tant en l’ambient natural com en l’humà, tant en els paratges físics, en els quals
fins i tot, la llum és diferent, com en la gent i en llurs costums.



                                                                                            Joan Vilà i Valentí,
                                                                                           professor emèrit de la Universitat de Barcelona,
                                                                                           membre de l’Institut d’Estudis Catalans



t'agrada? Imprimeix-ho.